|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Aquest capítol conté una breu descripció del procés de construcció i les instruccions per a l'utilització dels tres tipus d'imatge més comunes. El tipus d'imatge més versàtil iso-hybrid es pot utilitzar en una màquina virtual, en un medi òptic o qualsevol altre dispositiu d'emmagatzematge USB. En certs casos especials, com s'explica més endavant, el tipus hdd pot ser el més adequat. El capítol conté instruccions detallades per a la construcció d'una imatge tipus netboot, que és una mica més complicat a causa de la configuració necessària en el servidor. Aquest és un tema una mica avançat per a algú que no està familiaritzat ja amb l'arrencada en xarxa, però s'inclou aquí perquè un cop que la configuració es porta a terme, es tracta d'una manera molt convenient per a provar i desplegar imatges per a l'arrencada en xarxa local sense la molèstia de tractar amb els dispositius de les imatges.
La secció acaba amb una breu introducció al webbooting que és, potser, la forma més fàcil d'utilitzar imatges diferents per a diferents propòsits, canviant d'una a l'altra segons sigui necessari, utilitzant internet com un mitjà.
Al llarg del capítol, sovint es fa referència als noms dels fitxers produïts per defecte per live-build. Si es descarrega una imatge prefabricada, els noms dels fitxers poden ser direrents.
Un sistema viu és un sistema operatiu que arrenca en un equip des d'un dispositiu extraïble, com un CD-ROM o una memòria USB o des d'una xarxa, a punt per a fer servir sense cap tipus d'instal·lació en la unitat(s) habitual(s), amb una configuració automàtica feta en temps d'execució (veure Termes).
Amb live systems, és un sistema operatiu, construït per a una de les arquitectures suportades (actualment amd64 i i386). Conté les següents parts:
Es pot utilitzar live-build per a construir la imatge del sistema amb especificacions pròpies, configurar un nucli de Linux, el initrd, i un carregador d'arrencada per a executar-los, tot això en un format depenent del medi (imatge ISO9660, imatge de disc, etc.).
Si bé l'objectiu d'aquest manual és el desenvolupament i la construcció d'imatges en viu pròpies, es pot simplement voler provar una de les nostres imatges prefabricades, ja sigui com una introducció al seu ús o a la construcció d'imatges personalitzades. Aquestes imatges estan construïdes utilitzant el nostre repositori git live-images i les versions oficials estables es publiquen a ‹https://www.debian.org/CD/live/›. A més, les versions antigues i les futures, i les imatges no oficials que contenen microprogramari i controladors no lliures estan disponibles a ‹http://live-systems.org/cdimage/release/›.
Com un servei a la comunitat, oferim un servei web capaç de construïr imatges en viu a ‹http://live-systems.org/build/›. Aquest lloc es mantingut sobre una base del millor esforç. És a dir, encara que ens esforcem per a mantenir-lo al dia i que estigui operatiu en tot moment, i de fer anuncis d'interrupcions importants del servei, no podem garantir una disponibilitat del 100% o una creació d'imatges ràpida. Tanmateix, el servei pot tenir, de tant en tant, problemes que triguin algun temps en resoldre's. Si es té problemes o preguntes sobre aquest servei, posar-se en contacte amb nosaltres, proporcionant l'enllaç a la pàgina web de la imatge construïda.
La interfície web actualment no pot prevenir l'ús de combinacions d'opcions no vàlides, i en particular, quan el canvi d'una opció que normalment (és a dir, utilitzant live-build directament) canviaria els valors predeterminats d'altres opcions que figuren en el formulari de la web, el constructor web no canvia aquests valors predeterminats. En particular, si es canvia --architectures del valor per defecte i386 a amd64, s'ha de canviar l'opció corresponent --linux-flavours del valor per defecte 586 a amd64. Veure la pàgina del manual lb_config per a la versió de live-build instal·lada al constructor web per a més detalls. El nombre de la versió de live-build apareix a la part inferior de la pàgina web.
El càlcul de temps donat pel constructor web és només una estimació aproximada i pot no reflectir acuradament el temps que realment es necessita per a finalitzar la construcció d'una imatge. Tenir en compte que aquesta estimació tampoc s'actualitza tal i com va passant el temps. Cal tenir una mica de paciència. No tornar a carregar la pàgina després de enviar la proposta de construcció, ja que això pot tornar a reenviar una nova petició amb els mateixos paràmetres. Posar-se en contacte amb nosaltres si no es rep la notificació de la construcció un cop que s'estigui segur que s'ha esperat prou i verificat que la notificació per correu electrònic no ha anat a parar al spam.
El servei web està limitat en el tipus d'imatges que es poden construir. Això el manté simple i eficient d'utilitzar i mantenir. Si es desitja realitzar personalitzacions que no es contemplen en la interfície web, a la resta d'aquest manual s'explica com crear imatges pròpies amb live-build.
Independentment del tipus d'imatge, s'haurà de fer els mateixos passos bàsics per a construir una imatge cada vegada. Com a primer exemple, crear un directori de treball, canviar a aquest directori i executar la següent seqüència d'ordres live-build per a crear una imatge ISO híbrida de base que conté només el sistema per defecte de Debian sense X.org. És adequat per a gravar en un CD o DVD, i també per a copiar en una memòria USB.
El nom del directori de treball és absolutament indiferent, però si es fa un cop d'ull als exemples utilitzats a live-manual, és una bona idea utilitzar un nom que ajudi a identificar la imatge amb que s'està treballant en cada directori, especialment si s'està treballant o experimentant amb diferents tipus d'imatges. En aquest cas, anem a construir un sistema per defecte així que l'anomenarem, per exemple, live-default.
$ mkdir live-default && cd live-default
Aleshores, executar l'ordre lb config. Això crearà una jerarquia «config/» en el directori actual per a ser utilitzada per altres ordres:
$ lb config
Aquí no es passa cap paràmetre a aquestes ordres, per tant s'utilitzaran les opcions per defecte. Veure L'ordre lb config per a més detalls.
Ara que la jerarquia «config/» ja existeix, crear la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
Aquest procés tardarà una mica, depenent de la velocitat del ordinador i de la connexió de la xarxa. Quan hagi acabat, ha d'haver un fitxer imatge live-image-i386.hybrid.iso, a punt per a ser utilitzat, en el directori actual.
Nota: Si s'està construint en un sistema amd64 el nom de la imatge resultant serà live-image-amd64.hybrid.iso. Tenir en compte aquesta convenció al llarg del manual.
Després de la construcció o la descàrrega d'una imatge ISO híbrida, que pot ser obtinguda a ‹https://www.debian.org/CD/live/›, el següent pas habitual és preparar el dispositiu per a l'arrencada, ja sigui medis òptics com un CD-R(W) o DVD-R(W) o una memòria USB.
Gravar una imatge ISO és fàcil. Simplement cal instal·lar xorriso i utilitzar-lo des de la línia d'ordres per a gravar la imatge. Per exemple:
# apt-get install xorriso
$ xorriso -as cdrecord -v dev=/dev/sr0 blank=as_needed live-image-i386.hybrid.iso
Les imatges ISO preparades amb xorriso, és poden copiar directament a una memòria USB utilitzant el programa cp o un altre d'equivalent. Connectar una memòria USB amb una mida prou gran per al fitxer de la imatge i determinar quin dispositiu és, que d'ara endavant anomenarem ${USBSTICK}. Aquest és el dispositiu de la memòria, com per exemple /dev/sdb, i no una partició, com ara /dev/sdb1! Es pot trobar el nom del dispositiu correcte mirant la sortida de dmesg després de connectar la memòria usb, o encara millor, ls -l /dev/disk/by-id.
Quan s'estigui segur de tenir el nom del dispositiu correcte, utilitzar l'ordre cp per a copiar la imatge a la memòria. Fent això es perdran definitivament tots els continguts anteriors de la memòria usb!
$ cp live-image-i386.hybrid.iso ${USBSTICK}
$ sync
Nota: L'ordre sync s'utilitza per a assegurar-se que totes les dades, que el nucli emmagatzema en la memòria durant la còpia de la imatge, s'escriuen en el dispositiu USB.
Després de copiar la live-image-i386.hybrid.iso en un dispositiu USB, la primera partició serà utilitzada pel sistema en viu. Per a poder utilitzar l'espai que queda lliure es pot utilitzar una eina de particionament com gparted o parted per a crear una nova partició.
# gparted ${USBSTICK}
Després de crear la partició, on ${PARTITION} és el nom de la partició, com ara /dev/sdb2, s'ha de crear un sistema de fitxers. Una opció possible seria ext4.
# mkfs.ext4 ${PARTITION}
Nota: Si es vol utilitzar l'espai addicional amb Windows, pel que sembla, aquest sistema operatiu normalment no pot accedir a altres particions més que a la primera. Algunes solucions a aquest problema han estat discutides a la nostra llista de correu, però sembla que no hi ha respostes fàcils.
Recordar: Cada vegada que s'instal·li una nova live-image-i386.hybrid.iso al dispositiu, es perdran totes les dades perquè la taula de particions se sobreescriu amb el contingut de la imatge, de manera que es assenyat fer una còpia de seguretat de la partició addicional per a restaurar les dades de nou després d'actualitzar la imatge en viu.
La primera vegada que s'arrenqui el medi en viu, ja sigui des de CD, DVD, memòria USB, o PXE, pot ser necessaria alguna petita configuració al BIOS del ordinador en primer lloc. Atès que les BIOS varien molt en les seves funcions i dreceres de teclat, no podem entrar en el tema en profunditat aquí. Algunes BIOS proporcionen una tecla per a obrir un menú de dispositius d'arrencada, que és la manera més fàcil si es troba disponible al sistema. En cas contrari, cal entrar al menú de configuració del BIOS i canviar l'ordre d'arrencada per a situar el dispositiu del sistema en viu abans que el dispositiu d'arrencada normal.
Després d'arrencar des del dispositiu, es veurà un menu d'inici. Si es prem «entrer» el sistema s'iniciarà amb l'entrada Live i les seves opcions per defecte. Per a obtenir més informació sobre les opcions d'arrencada, llegir «l'ajuda» (help) al menú i també les pàgines del manual de live-boot i live-config que es troben dins del sistema en viu.
Suposant que s'ha seleccionat Live i s'ha arrencat una imatge d'escriptori per defecte, després que els missatges d'arrencada hagin passat s'haurà iniciat una sessió com a usuari user i es veurà un escriptori, a punt per a ser utilitzat. Si s'ha arrencat una imatge de només consola, com per exemple una imatge standard de les imatges prefabricades, s'iniciarà una sessió com a usuari user i es veurà el indicador de la shell, a punt per a ser utilitzat.
Pot ser un gran estalvi de temps per al desenvolupament d'imatges en viu executar-les en una màquina virtual (VM). Això no està exempt d'advertiments:
Sempre que es pugui treballar dins d'aquestes limitacions, examinar el programari de màquina virtual disponible i triar un que sigui adequat per a les necessitats pròpies.
La màquina virtual més versàtil dins Debian és QEMU. Si el processador té suport de maquinari per a la virtualització, utilitzar el paquet qemu-kvm; la descripció del paquet qemu-kvm enumera breument els requisits.
Primer, instal·lar qemu-kvm si el processador ho suporta. Si no, instal·lar qemu, en aquest cas el nom del programa és qemu en lloc de kvm en els exemples següents. El paquet qemu-utils també és valuós per a la creació d'imatges de disc virtuals amb qemu-img.
# apt-get install qemu-kvm qemu-utils
Arrencar una imatge ISO és senzill:
$ kvm -cdrom live-image-i386.hybrid.iso
Veure les pàgines del manual per a més detalls
Per a provar la ISO amb virtualbox:
# apt-get install virtualbox virtualbox-qt virtualbox-dkms
$ virtualbox
Crear una nova màquina virtual, canviar els paràmetres d'emmagatzematge per a utilitzar live-image-i386.hybrid.iso com unitat de CD/DVD i arrencar la màquina.
Nota: Per a provar sistemes vius que contenen X.org amb virtualbox, segurament es assenyat incloure el paquet del driver VirtualBox X.org, virtualbox-guest-dkms i virtualbox-guest-x11, en la configuració de live-build. En cas contrari, la resolució es limita a 800x600.
$ echo "virtualbox-guest-dkms virtualbox-guest-x11" >> config/package-lists/my.list.chroot
Per tal de fer que el paquet dkms funcioni, s'han d'instal·lar també les capçaleres del nucli per a la variant del nucli de la imatge. En lloc d'enumerar manualment el paquet linux-headers correcte en la llista de paquets creat anteriorment, la selecció del paquet adequat es pot fer automàticament amb live-build.
$ lb config --linux-packages "linux-image linux-headers"
Construir una imatge HDD és similar a una ISO híbrida en tots els aspectes, excepte que s'especifica -b hdd, que el nom del fitxer resultant és live-image-i386.img i que no es pot gravar en medis òptics. És adequada per a arrencar des de dispositius USB, discs durs USB, i altres dispositius d'emmagatzematge portàtils. Normalment, una imatge ISO híbrida es pot utilitzar per a aquest propòsit en el seu lloc, però si el BIOS no maneja adequadament les imatges híbrides, cal utilitzar una imatge HDD.
Nota: si s'ha creat una imatge ISO híbrida amb l'exemple anterior, s'haurà de netejar el directori de treball amb l'ordre lb clean (veure L'ordre lb clean):
# lb clean --binary
Executar l'ordre lb config com abans, excepte que aquesta vegada especificant el tipus d'imatge HDD:
$ lb config -b hdd
Ara construir la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
Quan la construcció acabi, hauria d'haver un fitxer live-image-i386.img al directori actual.
La imatge binària generada conté una partició VFAT i el carregador d'arrencada syslinux, llestos per a ser escrits directament a una memòria USB. Un cop més, donat que l'ús d'una imatge HDD és com utilitzar una imatge ISO híbrida en un USB, seguir les instruccions de Usar una imatge ISO híbrida en viu, però amb el nom de fitxer live-image-i386.img en lloc de live-image-i386.hybrid.iso.
Igualment, per a provar una imatge HDD amb Qemu, instal·lar qemu com s'ha descrit anteriorment a Provar una imatge ISO amb QEMU. A continuació, executar kvm o qemu, segons la versió instal·lada al sistema amfitrió, especificant live-image-i386.img com a primer disc dur.
$ kvm -hda live-image-i386.img
La següent seqüència d'ordres crearà una imatge netboot bàsica que conté el sistema per defecte de Debian sense X.org. És adequada per a l'arrencada en xarxa.
Nota: si s'ha realitzat algun dels exemples anteriors, s'haurà de netejar el directori de treball amb l'ordre lb clean:
# lb clean
En aquest cas concret, un lb clean --binary no seria suficient per a netejar les etapes necessàries. La causa d'això és que en les configuracions d'arrencada en xarxa, es necessita una configuració initramfs diferent que live-build realitza automàticament quan es construeixen imatges netboot. Ja que la creació del initramfs pertany a l'etapa chroot, fer el canvi a netboot en un directori de construcció existent significa reconstruir l'etapa chroot també. Per tant, s'ha de fer un lb clean (que eliminarà l'etapa chroot, també)
Executar l'ordre següent per a configurar la imatge per a arrencar en xarxa:
$ lb config -b netboot --net-root-path "/srv/debian-live" --net-root-server "192.168.0.2"
A diferència de les imatges ISO i HDD, l'arrencada en xarxa no serveix el sistema de fitxers al client, per tant els fitxers han de ser servits a través de NFS. Amb lb config es poden elegir diferents sistemes de fitxers de xarxa. Les opcions --net-root-path i --net-root-server especifiquen la ubicació i el servidor, respectivament, del servidor NFS on es troba la imatge del sistema de fitxers a l'hora d'arrencar. Assegurar-se que aquests s'ajusten als valors adequats per a la xarxa i el servidor.
Ara construir la imatge amb l'ordre lb build:
# lb build
En l'arrencada en xarxa, el client executa una petita peça de programari que normalment es troba a la EPROM de la targeta Ethernet. Aquest programa envia una petició DHCP per a obtenir una adreça IP i la informació sobre què fer a continuació. Per regla general, el següent pas és aconseguir un carregador d'arrencada de més alt nivell a través del protocol TFTP. Podria ser GRUB, pxelinux o fins i tot arrencar directament a un sistema operatiu com Linux.
Per exemple, si es descomprimeix el arxiu live-image-i386.netboot.tar generat al directori /srv/debian-live, es trobarà la imatge del sistema de fitxers a live/filesystem.squashfs i el nucli, initrd i carregador d'arrencada pxelinux a tftpboot/.
Ara hem de configurar els tres serveis al servidor per a l'arrencada en xarxa: el servidor DHCP, servidor TFTP i el servidor NFS.
S'ha de configurar el servidor DHCP de la xarxa per a assegurar-se que dona una adreça IP per al client del sistema d'arrencada en xarxa, i per a anunciar la ubicació del carregador d'arrencada PXE.
Heus aquí un exemple per a servir d'inspiració, escrit per al servidor ISC DHCP isc-dhcp-server al fitxer de configuració /etc/dhcp/dhcpd.conf:
# /etc/dhcp/dhcpd.conf - configuration file for isc-dhcp-server
ddns-update-style none;
option domain-name "example.org";
option domain-name-servers ns1.example.org, ns2.example.org;
default-lease-time 600;
max-lease-time 7200;
log-facility local7;
subnet 192.168.0.0 netmask 255.255.255.0 {
range 192.168.0.1 192.168.0.254;
filename "pxelinux.0";
next-server 192.168.0.2;
option subnet-mask 255.255.255.0;
option broadcast-address 192.168.0.255;
option routers 192.168.0.1;
}
Aquest serveix el nucli i el disc ram inicial per al sistema en temps d'execució.
S'ha d'instal·lar el paquet tftpd-hpa. Aquest pot servir tots els fitxers continguts dins d'un directori arrel, per regla general /srv/tftp. Per tal que es serveixin els fitxers dins de /srv/debian-live/tftpboot, s'ha d'executar com a superusuari la següent ordre:
# dpkg-reconfigure -plow tftpd-hpa
i omplir el nou directori del servidor tftp quan ho hàgim de fer.
Un cop l'ordinador ha descarregat, ha arrencat el nucli de Linux i ha carregat el initrd, intentarà muntar la imatge del sistema de fitxers en viu a través d'un servidor NFS.
S'ha d'instal·lar el paquet nfs-kernel-server
Llavors, fer que la imatge del sistema de fitxers estigui disponible a través de NFS afegint una línia com la següent a /etc/exports:
/srv/debian-live *(ro,async,no_root_squash,no_subtree_check)
i informar al servidor NFS sobre aquesta nova exportació amb la següent ordre:
# exportfs -rv
La configuració d'aquests tres serveis pot ser una mica difícil. És possible que es necessiti una mica de paciència per a aconseguir que tots tres funcionin plegats. Per a obtenir més informació, veure el wiki de syslinux a ‹http://www.syslinux.org/wiki/index.php/PXELINUX› o la secció TFTP Net Booting al Manual del Instal·lador de Debian a ‹http://d-i.alioth.debian.org/manual/ca.i386/ch04s05.html›. Això pot ajudar, ja que els seus processos són molt similars.
La creació d'imatges d'arrencada en xarxa es senzilla amb live-build, però provar les imatges en màquines físiques pot costar molt de temps.
Per a fer la nostra vida més fàcil, podem utilitzar la virtualització.
Editar /etc/qemu-ifup:
#!/bin/sh
sudo -p "Password for $0:" /sbin/ifconfig $1 172.20.0.1
echo "Executing /etc/qemu-ifup"
echo "Bringing up $1 for bridged mode..."
sudo /sbin/ifconfig $1 0.0.0.0 promisc up
echo "Adding $1 to br0..."
sudo /usr/sbin/brctl addif br0 $1
sleep 2
Descarregar o crear un grub-floppy-netboot.
Llançar qemu amb "-net nic,vlan=0 -net tap,vlan=0,ifname=tun0"
Webbooting és una manera convenient d'aconseguir i arrencar sistemes vius utilitzant internet com un mitjà. Els requisits per fer webbooting són molt pocs. D'una banda, es necessita un dispositiu amb un carregador d'arrencada, un disc ram inicial i un nucli. D'altra banda, un servidor web per emmagatzemar els fitxers squashfs que contenen el sistema de fitxers.
Com de costum, es pot construir les imatges un mateix o utilitzar els fitxers prefabricats, que estan disponibles a la pàgina principal del projecte a ‹http://live-systems.org/›. Les imatges prefabricades són adients per fer proves inicials fins que un pugui afinar les seves pròpies necessitats. Si ja s'ha construït una imatge en viu, els fitxers necessaris pel webbooting es troben al directori de construcció sota binary/live/. Els fitxers s'anomenen vmlinuz, initrd.img i filesystem.squashfs.
També és possible extreure els fitxers d'una imatge iso ja existent. Per tal d'aconseguir això, muntar la imatge de la següent manera:
# mount -o loop image.iso /mnt
Els fitxers es troben sota el directori live/. En aquest cas concret, seria /mnt/live/. Aquest mètode té el desavantatge que cal ser root per poder muntar la imatge. No obstant això, té l'avantatge que és fàcil de fer amb un script, i per tant es pot automatitzar.
Però, sens dubte, la forma més fàcil d'extreure els fitxers d'una imatge iso i pujar-los al servidor web a la vegada, és utilitzant el midnight commander o mc. Si es té el paquet genisoimage instal·lat, aquest gestor de fitxers de dos panells permet examinar el contingut d'un arxiu iso en un panell i pujar els fitxers via ftp en l'altre panell. Tot i que aquest mètode requereix fer un treball manual, no requereix privilegis de root.
Mentre que alguns usuaris prefereixen utilitzar la virtualització per prova el webbooting, en aquest cas utilitzem maquinari real perquè coincideixi amb el següent cas d'ús, que només ha de ser considerat com un exemple.
Per a arrencar una imatge webboot és suficient tenir els components esmentats anteriorment, és a dir, vmlinuz i initrd.img en una memòria usb dins d'un directori anomenat live/ i instal·lar syslinux com a gestor d'arrencada. Després, arrencar des de la memòria usb i escriure fetch=URL/RUTA/AL/FITXER a les opcions d'arrencada. live-boot descarregarà l'arxiu squashfs i l'emmagatzemarà en la memòria ram. D'aquesta manera, és possible utilitzar el sistema de fitxers comprimit descarregat com si fos un sistema viu normal. Per exemple:
append boot=live components fetch=http://192.168.2.50/images/webboot/filesystem.squashfs
Cas d'ús: Tenir un servidor web en el qual s'ha emmagatzemat dos arxius squashfs, un que conté un escriptori complet, com ara gnome, i un standard. Si es necessita un entorn gràfic per a una màquina, es pot connectar la memòria usb i arrencar la imatge gnome. Si es necessita una de les eines que s'inclouen en el segon tipus d'imatge, potser per a una altra màquina, arrencar des de internet la imatge standard.